Josep Antoni Escuredo va penjar la bicicleta fa poc més d'un mes, als 40 anys. La seva trajectòria esportiva va tenir, en els seus inicis, diverses vessants, però al final s'imposà la bicicleta. Fill d'un industrial càrnic que havia estat ciclista, Josep Antoni va tenir molt clar des de ben petit que la seva vida estaria encarada a l'esport. Aviat va destacar en bàsquet i recorda que era tan bo llançant a cistella com pedalant. També havia guanyat curses de cros.
En la seva primera cursa en bicicleta, als nou anys, va acabar per terra en la recta de meta després d'haver anat escapat tota la prova. Quan em van atrapar, en els metres finals, vaig caure perquè no en sabia, d'anar en grup. Potser per això m'escapava de seguida que podia. La meva situació sembla que va commoure un espectador, un senyor estranger, que després d'ajudar a aixecar-me em va donar un bitllet de vint duros, encara riu el sotscampió olímpic de keirin a Atenes.
En bàsquet, jugant en l'equip del seu col·legi, a Salt, es va proclamar sotscampió de Catalunya cadet, i va ser el màxim anotador del torneig. L'entrenador de bàsquet volia que hi continués, em deia que tenia futur, però el bàsquet era incompatible amb el ciclisme. El meu pare volia que triés la bicicleta i així ho vaig fer, però la decisió va ser meva. Vaig dubtar molt, però al final va poder més la bicicleta.
En les curses guanyava per velocitat, era un bon esprintador. Però sempre l'han atret els reptes. I a mi, això de la pista em sonava com estrany, explica recordant les inquietuds que ja tenia de ben menut. Es va començar a encuriosir per l'anella peraltada i en un campionat de Catalunya de pista per a cadets va provar. Mai no m'havia pujat a un 'bici' de pista. Em vaig presentar a la prova del quilòmetre per rodar en solitari i així, si queia no feia mal a ningú. Vaig guanyar, però com que al dia següent, de bon matí, tenia una prova de carretera a França, me'n vaig anar pitant, sense esperar que em donessin el trofeu.
La seva aparició va ser vista i no vista i com que era el primer cop que competia en pista i no estava en la selecció, no el van cridar. Va passar un any i mig i es va presentar en la 'Intervelódromos', prova que va guanyar i que va fer que el seleccionessin. Així fou que va decidir que seria 'pistard'.
Però la seva disciplina, el keirin, és de velocitat, modalitat molt poc cultivada a Espanya, on sempre ha tirat més el fons. I el que va passar és que em feien fer uns entrenaments del tot inconvenients per a un ciclista explosiu com és un velocista. No hi havien entrenadors de keirin i vaig perdre els meus millors anys entrenat de manera contraproduent. Vaig començar a rendir quan, amb els anys, em van deixar al meu aire, passada la trentena. La vida del velocista és molt curta perquè amb els anys guanyes fons i perds explosivitat, un factor importantíssim en una cursa com el keirin, completament boja en què no sempre guanya el millor. Vaig perdre moltes oportunitats, vaig perdre un títol mundial a Melbourne per una mil·lèsima. Em feien fer molt de fons, molta carretera. I això em tornava més lent. Hi tenim tres tipus de fibres: les ràpides, les lentes i les intermitges. Aquestes darreres les vaig entrenar per ser lentes, i així i tot guanyava. Recordo un cop que en un mundial em van proposar, un dia abans, córrer la persecució per equips, prova de fons en què no hi tenia res a fer. Vaig dir que sí i vaig aguantar fins a les tres darreres voltes, explica lamentant que si haguessin fet l'omnium olímpic abans, en comptes d'incloure'l al programa de Londres, s'hagués forrat. Perquè és una prova que premia la regularitat i versatilitat del ciclista i jo, a part de la velocitat, tenia fons perquè me l'havien fet agafar a la força al llarg dels anys d'entrenaments equivocats.
Escuredo es va afartar de clamar en el desert i es va guanyar fama de rebel i contestatari després de moltsesbroncs amb els tècnics. Em sentia incomprès; a més, no hi havien més velocistes, només en José Manuel Moreno que era una mica més gran que jo i a qui van rebentar en dos anys. Era més explosiu que jo, però aguantava menys. Els dos vam patir molt el sistema d'entrena-ments. Després ja va canviar el panorama i es va començar a treballar amb més coherència.
El millor record, Atenes
El seu millor record el té de la plata en la final de keirin dels Jocs d'Atenes. Va ser una petita revenja sobre el britànic Jamie Staff, que al maig d'aquell any em va guanyar el títol mundial. En els Jocs estava a la repesca perquè en les semifinals Staff em va prendre el lloc antireglamentàriament i el van desqualificar. En la final vaig atacar aviat i a falta d'una volta i mitja vaig parar i em vaig deixar agafar. El més normal és un temps mínim d'estudi entre els rivals, però quan va arribar l'australià Ryan Bayley no va parar, jo vaig dubtar i ja no el vaig poder atrapar. El keirin és punyeter, has de decidir en dècimes de segon i conèixer molt els rivals.
Després de proclamar-se sotscampió olímpic afirma que vaig notar un cert canvi; se'm va començar a valorar més malgrat que ja havia guanyat medalles en mundials, copes del món i havia fet un rècord del món. Vaig entrar al club de medallistes olímpics, però sempre em quedarà la recança d'haver perdut vuit o nou anys de la meva carrera, els millors, entrenant de manera inadequada. Amb quaranta anys, encara és l'actual campió d'Espanya de keirin, velocitat individual i per equips. I això que no vaig fer la prova del quilòmetre, que potser l'haguès guanyat, diu tot rient. Assegura que ara es treballa millor, però que el panorama és, com a mínim, preocupant. Encara s'ha de treballar molt. Si acceptaria portar la selecció de pista? Sí, i no només perquè trobo a faltar el contacte amb la competició, sinó perquè crec que amb la meva experiència puc aportar moltes coses. I això que encarano fa ni tres mesos que s'ha retirat. La veritat és que vaig allargar la meva carrera perquè no em sentia satisfet amb el que havia aconseguit. Quan jo vaig començar era tota una proesa classificar-se per a un mundial. El meu últim any va estar marcat per lesions i caigudes. No ho vaig deixar amb resentiment, però l'actitud d'alguns tècnics no em va agradar.
El Josep Antoni no ha tornat a pujar a una bicicleta i s'ha bolcat en el negoci familiar, Pernils 'La Jabugueña', propietat del seu pare, que també havia sigut ciclista i que va patrocinar un equip amb el nom de l'empresa, que va disputar una edició de la Volta a Espanya. "No he tornat a muntar en bicicleta, però em cuido i surto a córrer a peu, nedo i vaig al gimnàs", diu l'excampió que ara viu a cavall entre Jabugo i Girona