MUNDODEPORTIVO.es

L'actual crisi mundial colpeja amb duresa el món de l'esport i els més perjudicats són els clubs punters d'esports no majoritaris. Equips de Divisió d'Honor, que s'han de dotar d'infraestructures, afrontar desplaçaments i formar un cos tècnic i plantilles capaces de mantenir-se a l'elit, necessiten com l'aire un patrocinador fort. La inexistència d'una llei de mecenatge com cal –l'existent s'ha revelat completament inútil– agreuja molt més la situació.

Aquesta és l'arrel de tot el problema i en aquesta carència incideixen tots els clubs consultats. Cada cas és un món a part. Així, el Club Patí Vilanova, de l'OK Lliga, ha perdut el seu patrocinador principal, L'Ull Blau, una constructora que ha hagut de tancar l'aixeta. Lluís Soler és el seu president i explica que, malgrat les dificultats, no volen un patrocinador que superi el 15% del pressupost. "No és bo que els anunciants eclipsin el nom de l'equip o de la ciutat. Un club mai serà una empresa i sempre és més fàcil trobar molts petits anunciants que un de gran", afirma. La imaginació és imprescindible per superar el tràngol. "Tanques publicitàries de diferents mides i tarifes, col·laboracions, carnets familiars, exposar els productes del club a les botigues del poble, contraprestacions amb altres entitats esportives... Si et quedes parat, els diners no et cauen del cel", conclou.

El que sí que té un patrocinador principal és el Princess R.C. de Polo de la Divisió d'Honor d'hoquei herba. Maria Mir és la gerent de la secció d'hoquei del club. La marca d'electrodomèstics holandesa aporta 100.000 k anuals "que ajuden el club a mantenir les despeses de la nostra secció, la més onerosa a causa dels desplaçaments. L'acord és per tres anys, expira al final d'aquesta temporada i és prorrogable si hi ha voluntat per ambdues parts. Si no es renova, en buscarem un altre". El Polo té un departament de màrqueting que ajuda a trobar patrocinadors, tot i que a vegades el boca a boca entre socisés el que millor funciona. "Així va passar amb BDO, empresa auditora molt involucrada amb l'hoquei i que gràcies a una sòcia és l'anunciant de la nostra escola d'hoquei i de tots els equips inferiors", explica Maria Mir.

Com una extraescolar més

El Tarragona Sant Pere i Sant Pau juga en la Superlliga masculina de voleibol i el seu president és Dionisio Camacho. Explica que "és l'Ajuntament el principal patrocinador que tenim. I és molt trist que amb tota la indústria que hi ha en aquesta ciutat, petroquímiques sobretot, cap no ens tingui en compte. Hem de recórrer a petits anunciants locals i seguim buscant un patrocinador fort, però en el nostre club la gestió és molt amateur; ens falten mans que es puguin dedicar a això. Molts projectes que tenim no els podem tirar endavant per falta de diners; no surten els números a final d'any". La llei de mecenatge torna a sortir a la conversa. "No sé a què esperen; seria un pilar bàsic per rellançar els clubs esportius. Al nostre club, com a molts altres, els pares dels nens de l'escola de volei ho han de pagar tot; com una extraescolar més", afirma Camacho.

El Bàsquet Manresa ha perdut Ricoh, ha hagut d'organitzar campanyes d'ajut i per fi ha trobat en Suzuki el recanvi "amb xifres d'acord a la crisi que vivim", diu Josep Vives, el president.

Per tirar endavant "fan falta molts petits esforços i molta imaginació. Ens salva que essent la ciutat més petita de l'ACB, la gent està molt implicada amb el club. L'Ajuntament col·labora dins les seves possibilitats, però no han de ser les institucions les que carreguin amb aquest tema. És més; penso que el pla ADO és una competència deslleial del CSD cap als clubs. I així li vaig dir a Jaime Lissavetzky fa un parell d'anys i no li va agradar gens. Però és de calaix: els clubs formem els esportistes i després ens ho paguen així. Cal una llei de mecenatge com Déu mana i no el desastre que tenim, que no serveix per a res".

El cas del waterpolo és encara més pelut perquè els jugadors estan tota l'estona a l'aigua i només ensenyen cap i espatlles. Sito Cánovas, vicepresident de l'At. Barceloneta i expresident de la WPA (Associació de clubs), coneix bé la problemàtica i puntualitza que "en waterpolo és bàsic tenir un acord amb televisió. Quan el vam tenir havíem d'editar tots els partits i moltes vegades ni els passaven. O ho feien en Teledeporte, un canal amb repercussió molt inferior. El bon nivell internacional no és garantia de res. Nosaltres no vivim dels patrocinis, sinó de la gestió de les instal·lacions; som clubs de serveis".

Siscu Larroy és el vocal econòmic de la UE Santboiana. El rugbi desplaça molts més jugadors que qualsevol altre esport i després de tenir patrocinadors com ONCE o Alcampo, el club degà del rugbi espanyol ara no té anunciant. Fa cinc anys van engegar un consorci amb l'ajuntament mitjançant els seus terrenys, gestionats per una empresa del club que, quan al cap de 30 anys caduqui el consorci, ha de donar els beneficis suficients per tenir un futur. "Te les has d'inventar totes i el dia a dia és difícil en un esport cada cop més professionalitzat. L'Ajuntament ens ajuda molt, però seguim buscant. La llei de mecenatge no existeix o no serveix. Fins que no sigui així, això no arrencarà".

La Generalitat fa el que pot

Lolo Ibern va ser jugador, entrenador i seleccionador de waterpolo. Ara és director de política esportiva del Consell Català de l'Esport, i davant d'aquesta problemàtica diu que "la llei de mecenatge i tots els temes fiscals són competència directa de l'Estat. La llei actual és de curt abast i el nostre model s'aparta del model estatal. Creiem que amb diners públics no s'han de fer equips; la nostra línia és més seriosa i es basa en l'ajuda a l'estructura del club o l'esport que està en desavantatge mitjançant instal·lacions o material esportiu. L'error és donar subvencions públiques a l'esport professional; s'hauria de fer com a llei de mecenatge"